El crit de «Tekeli-li! Tekeli-li!» ha fet fortuna en la mitologia lovecraftiana i s’ha convertit en icònic d’un tipus de literatura, fins al punt que alguns ens hi hem sentit atrets a l’hora d’escriure les nostres coses. Ara bé, quan va aparèixer per primer cop a la literatura i què significa?
L’aparició del crit per primera vegada en un llibre la devem a La narració d’Arthur Gordon Pym (1838), d’Edgar Allen Poe. A la novel·la de Poe —l’única que va escriure— el crit està associat a uns misteriosos ocells de color blanc, que semblen parrupejar-lo, i és pronunciat pels nadius de la no menys misteriosa terra antàrtica de Tsalal. De La narració d’Arthur Gordon Pym alguns han dit que té un dels finals més corprenedors de tota la història de la literatura, i no els falta raó.1
Moltes aus gegantines, d’una blancor lívida, volaven constantment des d’enllà del cel i la seva xiscladissa era l’etern «Tekeli-li!» que proferien tot fugint davant nostre.
Uns anys més tard, Jules Verne va reprendre la història del malaguanyat Gordon Pym a L’esfinx del glaç (1897), però des d’una òptica molt diferent a la de Poe. Verne va voler dotar d’una mirada científica tota la peripècia de Pym, ara bé, sense estalviar cap detall. D’aquesta manera ens retrobem amb el Pol Sud, Tsalal i, com no, amb els aborígens i els ocellots que bramen la fatídica paraula.
L’animal era de pèl blanc, i a la seva vista es produïa el fenomen ja observat, aquell inexplicable horror del blanc comú a tots els indígenes de Tsalal. No, no ens podríem imaginar amb quina paüra proferien, amb els seus «Tekeli-li!», els crits d’«Anamoo-moo» i «Lala-Lama!»
De Poe —no pas de Verne, la novel·la del qual no es té en compte per a traçar la línia de continuïtat del crit—, la referència al «Tekeli-li! Tekeli-li!» hauria fet el salt a A les muntanyes de la follia (1931), d’H. P. Lovecraft —també, curiosament, la seva única novel·la—, on és pronunciat per un shoggoth.2
Veuríem, finalment, algun espècimen complet i viu dels Primordials? De nou va tornar aquell xiulit musical insidiós: «Tekeli-li! Tekeli-li!».
Finalment, el «Tekeli-li! Tekeli-li!» es va incorporar als Mites Grocs, també coneguts com a Cicle de Carcosa, a partir del relat «El retorn d’Hastur» (1939) d’August Derleth, on és pronunciat per un Antic.3
Ara bé, què significa? L’obra que dona orígen al misteriós crit, La narració d’Arthur Gordon Pym, acaba amb una breu Nota, aparentment escrita pels editors del llibre, que explica que Pym va morir i especula que faltarien els últims capítols, que s’haurien perdut amb ell. La Nota compara certs gravats i dibuixos que Pym ha anat trobant al llarg del seu viatge al sud amb lletres i jeroglífics àrabs, egipcis i etíops, que vindrien a significar alguna cosa semblant a «ombrejat», «blanc» i «regió al sud».
Això és tot el que tenim del cert sobre el misteriós «Tekeli-li! Tekeli-li!», una referència als colors negre (el dels nadius de Tsalal) i blanc (el de l’enorme figura que els espera a l’altra banda de la cascada al final del seu viatge) —un altre dia reprendrem Poe i Lovecraft i parlarem del color blanc i la seva vinculació amb l’horror.
Existeixen múltiples interpretacions del crit, com no. Alguns, per exemple, l’han volgut relacionar com el bíblic «Mene, mene, tekel upharsin».4 D’altres, han cregut que el seu origen es podria trobar en el «Pappe Satan, Pappe Satan, Aleppe!» que apareix a la part de l’Infern de la Divina Comèdia de Dant.5 Fins i tot hi ha qui ha fet notar que la paraula «tekeli-li» s’assembla sospitosament a una paraula de la llengua tongana —llengua de l’arxipèlag de Tonga, a la Polinèsia— que significa «sacsejar de por o ràbia».6
Cap d’aquestes teories, ni de les altres que podem arribar a aportat, però, donarien una raó última i convincent del significat del nostre crit, per una raó molt evident: fa l’efecte que Poe no va voler especificar el seu sentit. O més ben dit: Poe va voler apelar a un crit que feia referència al sense sentit absolut, a la manca de tot, com de fet és el propi final del seu llibre. «Tekeli-li» seria la pàgina en blanc, l’horror que no s’ha escrit encara.
El començament i el final.
1 Als últims capítols, Pym, Peters i un nadiu de l’illa de Tsalal anomenat Nu-Nu, fugen desesperadament en una piragua en direcció cap al sud ignot. La barca sembla córrer sobre un corrent cada cop més càlid i l’aigua es torna d’un color blanc lletós. Després de diversos dies es troben amb una pluja de cendres i després observen una enorme cascada de boira. Nu-Nu mor exclamant la fatídica paraula quan una enorme figura blanca apareix davant d’ells.
2 Els shoggoths són uns éssers artificials creats pels Antics, una raça alienígena que fa eons dominava la Terra, segons la mitologia lovecraftiana dels horrors còsmics, i que ara es troba reduïda i hivernada en les blanques immensitats inexplorades del Pol Sud. Aquests Antics van crear els shoggoth perquè fossin els seus esclaus o servents, i la repetició de la ditxosa paraula per part d’un d’ells a la novel·la de Lovecraft, una vegada i una altra, es diu que és a imitació del que hauria sentit precisament als seus amos. De nou, el color blanc lligat a l’horror i al crit de «Tekeli-li! Tekeli-li!».
3 El conte relata la història d’Amos Tuttle, un bruixot d’Arkham que roba els llibres més perillosos de la biblioteca de la Universitat de Miskatonic, i amb ells intenta portar de tornada el temible Hastur. El relat entronca de ple amb els Mites de Cthulhu, malgrat que no és gaire del gust dels puristes, perquè introdueix elements d’una moralitat poc acord al sentit de la literatura de Lovecraft.
4 Lovecraft coneix la frase, com llegim a «L’ombra sobre Innsmouth» quan la posa en llavis del borratxo Zadok Allen. Al llibre de Daniel (Daniel 5:1-31) es diu que el príncep Baltasar de Babilònia va fer un banquet en el qual va usar, profanant-los així, els gots sagrats d’or i plata del Temple de Salomó de Jerusalem, que havien estat portats com a botí pel seu predecessor, Nabucodonosor II. De sobte, va aparèixer un dit (mà de Déu) que va escriure en una paret del palau les paraules מנא ,מנא, תקל, ופרסין («Mene, mene, tequel, ufarsin». En idioma arameu signifiquen unitats monetàries (MENE, «ha explicat Déu el teu regne i li ha posat fi»; TEQUEL, «pesat has estat en balança i vas ser trobat mancat»; PERES, «el teu regne ha estat trencat i donat als medes i als perses»). Dues consideracions respecte aquesta teoria: l’escriptura de Déu a la paret es pot relacionar tant amb els gravats a les roques que es troba Pym com amb l’enigmàtica frase que clou la novel·la: «He gravat això dins els turons, i la meva venjança sobre la polls de la roca».
5 El vers és pronunciat per Plutus, que Dant erigeix en guardià del Quart Cercle, el dels condemnats en relació amb la riquesa. Segons Chiavacci la traducció seria: «oh Satanàs, oh Satanàs, ai!».
6 Podem arribar a pensar que aquesta llengua hagués estat sentida per gent de mar nord-americana durant l’era de la caça de balenes, per exemple.
T’ha agradat?
Uneix-te a miasma i rep al teu correu les últimes publicacions.