—Per a l’Oleguer
Sempre va ser estrany.
Els altres nens tenien pare i mare, o mare i mare, o pare i pare, però ell en canvi no va conèixer mai el seu, de pare. Només va tenir una mare tota sola.
Va néixer amb la pell blanca i gomosa, i en començar a parlar, la seva veu va resultar ser una mena de parrupeig inintel·ligible. Als sis anys, li van sortir dos èczemes purulents, a banda i banda del coll, que ben aviat van degenerar en el que semblaven un parell de ganyes. Li costava horrors respirar fora de l’aigua i emetia uns roncs esfereïdors. En fer els dotze, i quan ja no semblava que en pogués ser més, d’estrany, un bon dia es va adonar que ja no podia parpellejar. S’havia quedat sense parpelles.
Els altres nens —no n’hi havia per a menys— se’n burlaven, de la fila que feia. Aleshores la mare, amb tota la calma, li deia que no els fes cas, i aquell dia el deixava nedar fins més tard a la bassa. En el fons, li explicava, tots aquells canvis eren bons i només podien voler dir una cosa: que s’estava fent gran i que aviat seria com el seu pare.
Una granota.
Figueres, estiu de 2022
Aquesta historieta és el germen del relat «Costa rara», inclòs a l’antologia Històries de tramuntana (Lluny del ramat Ed., 2023). Esclar que passat pel sedàs de Lovecraft. Els seus orígens es remunten als mesos previs al naixement del meu primer fill, tan replerts de terrors, dubtes, angoixes, hores d’insomni i monstres. Almenys dins el meu cap.
T’ha agradat?
Uneix-te a miasma i rep al teu correu les últimes publicacions.